Moltes gràcies.
Supose que entendreu que estiga un poc emocionat i he de confessar que no m’imaginava que tant.
He d’agrair les paraules dels portaveus municipals que sé que són sinceres perquè, al marge de les discrepàncies ideològiques o dels desencontres públics o privats, és cert que he procurat mantindre sempre una relació educada i aplicar allò de l’empatia, intentant entendre l’altre.
Hui no m’abellia fer una intervenció molt política. Ja tindre temps, perquè malgrat que puga semblar una altra cosa, jo continue en política perquè, tot i la que està caient i el descrèdit que ens hem guanyat a pols, crec en ella com a instrument per millorar la societat. Ho dic també per alguns comentaris que m’arriben i que m’han preocupat perquè semblen epitafis per a la làpida.
Hui volia agrair moltes coses i demanar moltes disculpes. I ho faré. Però, com la faula, sóc escorpí, i no puc evitar fer una reflexió al delicat moment polític que vivim a la ciutat.
Ja he dit que m’haguera agradat acomiadar-me en un clima polític més amable, on imperara la paraula i, per tant, el diàleg i haver-ho fet amb més normalitat. Crec que qui continueu, teniu una gran responsabilitat: retornar al diàleg i la confrontació d’idees. No s’hi val, de fet la ciutadania comença a no perdonar-ho, a continuar en esta dinàmica de menyspreu i d’insult a l’altre. I de falta de consciència democràtica. I tots en som responsables.
Fa uns minuts s’ha pres una decisió que ho exemplifica: la majoria absoluta del PP ha eliminat les dedicacions exclusives de l’oposició i, amb això, ens ha retallat la capacitat d’acció, argumentant l’ociositat de la nostra feina. A banda d’un interessat canvi de criteri, això és una falta de respecte personal al treball d’alguns regidors i una perversió de la idea de democràcia i de les conseqüències del sistema electoral, on uns governen i altres no, però tots, absolutament tots representen una part, major o menor, de la ciutadania i tenen una funció que complir. Es pot entendre que s’use la majoria absoluta per imposar determinades línies d’actuació però mai per intentar humiliar a la resta de grups polítics. És una reflexió que necessitava fer amb l’esperança, potser ingènua, de que aprofitara per alguna cosa.
Però, com deia abans, i després d’aguantar-me dotze anys, ho haureu de fer uns minuts més, vull agrair moltes coses.
Per començar, i encara que tindré problemes quan tornem a casa, a Fuen, la meua dona, la seua complicitat, sense la qual tot hauria estat molt més difícil i que ha suportat, juntament amb la meua filla, moltes absències físiques i mentals per una tasca que, si et dediques, resulta tan esclavitzant. Miraré de començar a retornar-li-ho.
Però jo no hauria estat regidor si el meu col•lectiu no haguera dipositat la seua confiança en mi per substituir, este sí, un dels millors regidors d’esta ciutat, Emili Selfa i continuar la tasca d’altres com el ja enyorat Paco Candela, Cipri Molinero o Bernat Rodríguez. Per això, em cal agrair als companys i companyes del Bloc, de Compromís, alguns dels quals esteu ací hui, que em regalaren l’impagable honor de ser la seua veu (espere no haver-los decebut massa) i de permetre’m així participar ben activament en els afers de Gandia, la meua ciutat, i de conèixer-la millor.
He d’agrair també als regidors i a les regidores amb qui he compartit consistori, el respecte que m’han demostrat. Espere que puguen perdonar-me si en algun moment m’he passat de frenada, tot i que sempre he intentat actuar des de la fermesa ideològica però de manera educada.
Als funcionaris de la casa (i companys meus), la col•laboració quan governàrem i el respecte quan hem estat a l’oposició.
He de fer un especial esment als mitjans de comunicació que sempre m’han tractat de manera exquisida, malgrat que, com tots els polítics, sempre volem més d’ells. Per cert, m’haguera agradat també poder acomiadar-me amb la presència de GTV, la televisió pública que ha desaparegut en esta legislatura però confiem en què torne a emetre almenys d’ací uns anys.
Vull agrair també, òbviament, els ciutadans i ciutadanes que m’han ajudat en la gestió i demanar disculpes als qui l’han patida, per acció o per omissió. Perquè tots, sense distinció, són el més preuat que tenim i constitueixen l’essència real de Gandia, encara que, equivocadament, els polítics tendim a creure que som nosaltres.
I em permetreu, per anar acabant, que tinga un especial reconeixement als qui han estat els meus companys de grup durant tants anys. Alguns ja no ho són i, per respecte a ells, no els esmentaré. Altres continuen al nostre costat, com Marcel•lí Giner (pura bonhomia), Raül Navarro (la dedicació i l’eficàcia del qual sempre he admirat), o el meu company d’escó Facund Puig, de qui tots els dies he après alguna cosa i que ha patit alguna de les meues manies, com el gust pel paper (i, per tant, ha hagut de conviure entre muntanyes d’ells) o el tabac (que ha fet que es passara els darrers cinc anys olorant-se la roba). I Lorena Milvaques, que em substituirà en uns dies, i que estic convençut que serà una gran regidora, per a la que demane la mateixa ajuda que he rebut jo, encara que, coneixent-la, ja se la guanyarà ella soles. És una doble satisfacció que siga ella qui em substitueix, per una banda, per l’amistat que ens uneix i per la seua demostrada vàlua i compromís amb el nostre projecte i, per una altra, perquè aprovem una estranya assignatura pendent en un partit d’esquerres com el nostre ja que serà la primera regidora nacionalista de la ciutat.
Demà mateix, em reincorporaré al servei de biblioteques de la ciutat, des d’on exerciré la meua professió i em retrobaré amb els companys que vaig abandonar fa quinze anys. És curiós: continuaré tenint com a cap al Sr. Torró. Es veu que no me’l puc llevar de damunt. De tota manera, estiga tranquil, perquè cadascú és com és i jo no sé estar en cap lloc sense dedicar-me plenament i lleialment. Almenys en la jornada laboral.
Perquè vull deixar clar, per si hi ha cap dubte, que jo hui renuncie a la meua condició de regidor però no a la de ciutadà ni al meu compromís amb el projecte polític nacionalista i d’esquerres en el que estic fa més de trenta anys i que hui representa el Bloc.
Com deia, moltes gràcies a totes i a tots.
Espere que se’m reconega com un servidor públic honest, que ha exercit la seua responsabilitat amb intensitat i amb total dedicació i espere, també, haver contribuït, encara que siga un poquet a fer una Gandia millor.
Us pregue als qui us quedeu que feu el possible per dignificar la tasca de regidor, pel bé de tots, i al Sr. Alcalde li recomane que no haja de necessitar, com els generals romans victoriosos, cap esclau que vaja dient-li allò de “recorda que eres mortal”.
I, com ja sabeu que a mi m’agrada Llach i l’empre molt a sovint, les meues darreres paraules com a regidor d’esta corporació, seran d’ell i, encara que amb el risc de ser qualificat de pretenciós, dedicades a Gandia:
Quan tancarem les llums d’aquesta escena
és que tindràs un lloc per mi
Quan desarem els cants i les disfresses
és que faràs lloc per a mi
Fa fred pels estels
Pels estels fa fred
Tu em mires sempre, sense saber que jo també et mire amb els meus ulls tan cecs
Quan altres veus millors que aquesta meua
facen festeta en el teu cor
I queden lluny els meus talents de fira
és que dins teu tindré un racó
Pren-m’he, pren-m’he fort
M’has mirat sempre, sense imaginar que també et veig i així m’he enamorat
Moltes gràcies i fins demà
El primer contacte fou amb el passeig vora riu (el Moldava) on els hòmens començàrem a tastar-ho tot (pastissets, beuratges calents de remolatxa o qui sap què, arengs fumats...) i les dones a mirar aparadors, en busca de la gran ganga a 3.000 quilòmetres de casa: les quatre juntes, Anna, Fuen, Imma i Maria José. Finalment, aconseguírem trobar una gorra per a Ferran, guants per a tots... i un lloc per dinar. Potatos, naturalment. És a dir, creïlles. Demanares el que demanares, sempre t’apareixien les creïlles. Bullides, fregides, en puré... Però sempre creïlles. Això sí, barat.
by perquè augurava molt de fred a Hel. I cap enllà. Fonamentalment, visitàrem el museu etnològic a l’aire lliure de Wdzydie Kiszewskie, amb reproduccions de les construccions típiques d’eixa regió, la regió amb més encant natural de Polònia, coneguda com el país dels llacs. Però feia molt de fred. I, damunt, no trobàvem cap lloc per dinar. 
