DESPEDIDA DE XIMO (... la de sogre)

PASE D'IMÀGES (CAL OBRIR L'AUDIO)

CULMINADA AMB ÈXIT L’EXPEDICIÓ A BARCELONA

Efectivament, el viatge científic a Barcelona ha estat desenvolupat amb un gran èxit. Després d’una intensa preparació, els expedicionaris (Ximo, Santi, Ferran, Manolo, Guillem, Saoret, Juanjo i Josep) partiren, amb els primers raigs de sol, el divendres dia 1 de maig, data simbòlica que ja ha quedat marcada en el calendari com la de la tradicional expedició anual (a partir d’ara).

Com a mostra de la capacitat del grup per sobreviure en condicions adverses, van aconseguir arribar a Favara sense fer cap parada. Una vegada allí, entaularen contacte amb els aborígens, que els donaren mostra de la seua rica gastronomia (menjada i beguda). D’eixa manera, les forces per continuar el pesat viatge estaven assegurades.

Tret de les previstes parades de control per garantir que estaven en la ruta correcta (orientació del sol, estudi de la vegetació...) i de les obligades per les condicions físiques dels membres de l’equip (hi havia alguns molt majors) no va haver cap contratemps ressenyable. Només l’intent de tres amazones (al volant d’un espectacular descapotable roig) que volien despistar l’expedició. I quasi que ho aconsegueixen. Segurament, tenien la missió d’impedir que arribaren al seu destí. Però el grup no es va deixar seduir i, finalment, arribaven a Barcelona.

Un món desconegut, habitat per innumerables espècies. L’objectiu, però, era l’estudi d’una en particular, que sembla viure en la foscor, baix terra. Es tracta d’una mena d’éssers alienígenes, que prenen formes humanes femenines, i que estan dotats d’uns estranys poders ja que, amb elaboradíssims balls, hipnotitzen a qui entra en contacte visual amb ells per a, finalment, xuplar-li l’energia amb una inexplicable succió. Una espècie ben perillosa, sens dubte. Però l’expedició havia estat preparant-se durant molts anys per poder entrar en contacte. Fins i tot, amb un estil de vida auster i estudiant altres espècies semblant, tot i que estes ja domesticades per l’home i que conviuen amb total normalitat. Algunes.

Una vegada en Barcelona, abans d’establir el campament base, l’expedició va haver-se de procurar una correcta alimentació, que ajudara a superar el presumible gran esforç posterior. Finalment, triaren un lloc de productes de la zona, per anar aclimatant-se. Tot seguit, muntaren el campament, a la mateixa entrada de la cova on habiten els espècimens a estudiar. Es repartiren estratègicament, segons les característiques i habilitats de cadascun dels membres: Ferran amb Santi, Guillem amb Josep, Juanjo amb Salva. Per la seua innata tendència a roncar, Ximo i Manolo foren aïllats de la resta: havia que mantindre el grup fresc per al combat.

L’expedició, a cos descobert i posant en integritat les vides dels seus membres, es va adentrar en l’espessor del Raval, de les Rambles i del barri gòtic, fins arribar a la Barceloneta on, gràcies a Ximo, prengueren aliments per última vegada abans d’entrar en contacte amb els alienígenes.

S’acostava l’hora a què acostumen a canviar d’aspecte i l’expedició estava encara lluny del seu objectiu, per la qual cosa va haver de mamprendre una marxa que quasi els costa un greu disgust, atesa la circumstància que els guies Santi i Ximo (demostrant la seua inexperiència en estes aventures) quasi perden l’orientació. L’esforç fou titànic. Però, finalment, a la 1:00 del dissabte 2 de maig de 2009, l’expedició (sense cap baixa) es trobava a les mateixes portes del cau fosc i tenebrós on habiten de manera permanent les estranyes criatures que havien anat a investigar. Cadascú sabia ben bé quina era la seua responsabilitat individual per aconseguir l’èxit col·lectiu. No podien fallar.

Tots junts, en perfecta sintonia, s’hi endinsaren en la cova, un espai fosc però no tant com per no poder identificar perfectament a les criatures. Estes s’alineaven formant un semicercle, de manera que, quasi sense adonar-se, es trobaven rodejats. No semblaven, però, excessivament agressives. Més bé tot el contrari. Les seues maneres eren dolces i amables. Una a una, intentaren captivar els expedicionaris amb sensuals balls, això sí, disfressades amb vestits recognoscibles, segurament per guanyar-los la confiança: infermeres, policies... i d’altres de diferents països: hawaianes, samurais... Però, una i altra vegada, es desprenien de les disfresses i es mostraven com eren realment: estranyes criatures mai vistes en el nostre món quotidià.

Moltes vegades va estar a punt de fracassar l’expedició i caure en les temptacions que els oferien. Però el grup, sabedor de la seua missió, es va mantindre unit i ferm, sense cap baixa. Totes les conclusions de l’observació i de la seua estada en les profunditats es poden llegir, inicialment, en el quadern de l’expedició i prompte seran publicades en una prestigiosa revista científica. Ho havien aconseguit.

A l’endemà ho celebraren convenientment amb una beguda espumosa característica de la zona que anomenen cava i que localitzaren en un indret conegut com Sant Sadurní d’Anoia, de la qual han dut unes quantes mostres per a la seua anàlisi.

Cal, per tant, un reconeixement al valor d’eixe grup d’homes que han arriscat la seua vida per la ciència. Esperem que no tardem massa en tornar a organitzar una altra expedició. El món els ho agrairà.

Josep

.........