EL SHIOPPO A POLÒNIA

NA ZDROWIE! (EL SHIOPPO A POLÒNIA)

El viatge a Polònia va arrancar una vesprada de setembre, encara que no ho sabíem.

Hores abans, el nostre destí era un hotel rural prop de casa. O Bilbao. O potser Sevilla. Finalment, encara no se sap ben bé per quins inexplicables mecanismes del destí, a la pantalla de l’ordinador va eixir Gdansk (Polònia).

Perfecte: ben lluny. A la vora del Bàltic. Sense dubtar, contrastàrem horaris i encomanaren els bitllets. L’eixida seria des d’Alacant, a les 6,00 hores del divendres 9 d’octubre. Als deu minuts de fer la reserva ja ens havíem penedit. Polònia? Però ja estava fet.
Els dies previs a la partida foren de molt de tràfec per a les dones: fer les maletes, desfer les maletes, revisar les maletes, tornar a fer les maletes, tornar a desfer les maletes... En este cas, potser justificadament: només podíem dur 35 quilos, en tres bosses. I què són 35 quilos per a quatre dies? Per a alguns molt, massa i tot, però per a elles... 35 miserables quilos! Ja sabeu que sembla que pensen que no hem de tornar mai o que enllà on anem no hi ha de res, absolutament de res. Per això, ben previsores, cal endur-se no només la roba que t’has de posar sinó la roba que potser et poses i, per suposat, xampú, aspirines, compreses (què mala sort!), pasta de dents... En fi: la casa sencera.

El divendres, a les 2 de la matinada, estava l’expedició a Bellreguard, des d’on eixiríem a conquerir Polònia. Teníem por de fer tard. Sobretot Imma que sempre s’imagina que perd l’avió i es queda a terra i només està tranquil·la quan passa a l’embarcament.
Resolt a casa el problema de les maletes encara ens tocaria resoldre’l a l’aeroport: cal pesar-les i, com no podia fallar, algunes se’n passen. Així que torna a obrir maletes i redistribuir els continguts. Però, al fi, objectiu complit: les maletes embarcades i cap a Gdansk. 3 hores de vol i arribada a l’aeroport.

A Gdansk (aeroport Lech Walesa) podríem dir que “feia frescoreta” però perquè anem a enganyar-nos: feia un fred de collons! Veníem de l’estiuet de Sant Miquel de la Safor i ens trobàrem amb la tardor del Bàltic: 4 graus! Una galtada en tota regla. Dúiem roba d’abric perquè havíem vist a internet uns 14º. No hagués estat malament. Però 4º? Ací ni en ple hivern. Així que, gelats de fred, cap a l’hotel. Intentàrem anar en autobús. Però ho férem en taxi. Va ser una de les poques decepcions del viatge: l’anglès de Ximo. Res. Tants anys estudiant perquè no l’entenguera ningú. Va tindre sort que anàvem Ferran i jo. Sobretot, jo. Sense estudiar, només parlant valencià a poc a poc i ben alt, tot el món t’entén. Es riu però, amb paciència, ho traus. Els taxis ens dugueren a l’hotel. Magníficament situat, menudet i tranquil. Bé: estàvem a Polònia. Qui li ho haguera dit a Ferran feia uns mesos?

Gdansk és bonica. Almenys el que nosaltres veiérem. Imma i Manolo ja havien estat quan feren un creuer pel Bàltic. O això diuen perquè no s’enrecordaven de res. La ciutat (l’antiga Danzig de la Lliga Hanseàtica) va ser pràcticament derruïda en els bombardejos de la II Guerra Mundial, que, pràcticament, va començar ací, al seu port, on va desembarcar l’exèrcit nazi. Ara, és una preciosa ciutat bàltica, amb l’encant de la seua Ciutat Vella (que és, pràcticament, tot el que veiérem d’ella).

El primer contacte fou amb el passeig vora riu (el Moldava) on els hòmens començàrem a tastar-ho tot (pastissets, beuratges calents de remolatxa o qui sap què, arengs fumats...) i les dones a mirar aparadors, en busca de la gran ganga a 3.000 quilòmetres de casa: les quatre juntes, Anna, Fuen, Imma i Maria José. Finalment, aconseguírem trobar una gorra per a Ferran, guants per a tots... i un lloc per dinar. Potatos, naturalment. És a dir, creïlles. Demanares el que demanares, sempre t’apareixien les creïlles. Bullides, fregides, en puré... Però sempre creïlles. Això sí, barat.

Vam eixir sempre a uns 8 euros per cap (entre 30 i 40 zloty, una moneda que va dur de cap a Ferran, el nostre tresorer).

Vodka inclòs. Està bo el vodka polonès. Que ha d’anar acompanyat del crit de guerra: na zdrowie! Una espècie de contrasenya perquè tot el que estiga al teu costat t’acompanye amb una somrís. Suposem que vol dir salut o alguna cosa així, però a saber.

Per la vesprada, visita a la catedral d’Oliwa, que apareix a totes les guies. Però resulta que no està en la mateixa Gdansk sinó (qui ho anava a dir?) a Oliwa. No sabíem com anar. Al final, preguntant-li a la recepcionista de l’hotel, ens va recomanar el tren. Però ens equivocàrem d’estació i agafàrem el tramvia. El tramvia polonès! Curiós. No paga ni Déu. Nosaltres, tampoc, perquè no vam poder aclarir on i com s’havia de pagar.

Quan arribem, després d’acompanyar-nos un amable oliwero pel mig d’un parc fosc i sense una ànima, estava tancada. Però un rector, jove, ens va deixar veure-la per dins un poc. Tenia pressa: hi havia exercicis espirituals amb una colla de jòvens. Va ser també una constant en el viatge: comprovar que era cert allò del fort sentiment catòlic de Polònia. Les esglésies amb molta gent, i, curiosament, molt de jove també. I estàtues de Karol Wojtila pels carrers. I creus, plenes de flors, per les carreteres.

Per sopar, entràrem en una espècie de pub-restaurant. Allí sembla que obren a les 12 del migdia i ja no tanquen fins la matinada. Durant eixe temps, pots menjar quan vulgues. Potatos, naturalment. I vodka i cervesa. El pub era ple de gom a gom. Sobretot de poloneses. O això ens va semblar als hòmens. Com es pot comprendre, nosaltres no les vam fer massa cas: som molt selectius. De fet, no ens fixàrem en cap polonesa... de més de cinquanta anys.

A l’endemà, teníem preparat un pla: el camp de concentració d’Stutthof i el castell teutó de Malbork. Llogàrem dos cotxes i cap allà. Tardàrem en trobar el camp, però tastàrem les carreteres rurals poloneses. Valgué la pena. Stutthof no fou un dels camps de concentració més grans ni més coneguts. Però té una especial significació històrica ja que fou el primer que es va obrir fora d’Alemanya i un terrible secret: el greix dels 65.000 morts s’aprofitava per fer sabó a la fàbrica de Rudolf Spanner i comercialitzat amb la marca RJS (Reines Judische Fett: pur greix jueu) i inclós en el programa de la solució final en 1944. La visita impressiona. Realment et fas una idea. Costa articular paraula. Et demanen respecte quan entres però no és difícil perquè (ho hem vist tantes vegades a les pel·lícules i els documentals) t’imagines perfectament com funcionava quan veus les tanques de fil d’aram, la via del tren que arriba, els barracots, la càmera de gas, el forn crematori... Impressionant.

Marxàrem cap al castell teutònic de Malbork, la major fortalesa gòtica d’Europa, del 1274, declarat Patrimoni de la Humanitat. La seua silueta és magnífica i la visita realment interessant: a la vora del riu, amb les seues immenses torres i els seus corredors laberíntics.

El dinar fou tota una altra descoberta. Un vaixell al riu Nogat anunciava que es podia dinar. I tot i que arribàrem molt tard, cap problema. Al costat hi havia una gran taulada de polonesos celebrant alguna cosa. S’alçaven, cantaven i brindaven. Nosaltres, educats, s’alçàrem també i els acompanyàrem en els cants, a la nostra manera. Els degué agradar el gest perquè ens dugueren una safata de dolços, de regal: celebràvem el seixanta aniversari d’una dona. Nosaltres els regalàrem una botella de vodka fred. I acabàrem brindant i cantant junts. En polonès, clar. Després de dos dies, ja el sabíem. Almenys la pronunciació. Ferran s’ha fet un expert, encara que siga incapaç de recordar com es diu “bon dia”. Però ho pronuncia tot com si s’haguera criat allí.

Acabàrem la festeta un poc tard i, camí a Gdansk, passàrem per Elblag però sense massa temps de veure res i tampoc li trobàrem massa encant, la veritat. L’única incidència fou haver de travessar amb els cotxes un riu inesperat a cavall d’una barcassa moguda per un vell. Així que decidirem sopar a Gdansk.

I ho férem en un restaurant més selecte. Entre que no sabíem en què consistien els menjars (no ho vam saber en tot el viatge) i que el dinar havia estat suficientment copiós (el menjar i el beure), pensàrem sopar “de picadeta”. Lògicament, allí no entenien el que volíem. Al final, sense massa convenciment pel propietari, ens va traure cinc o sis plats individuals però tots junts i mesclats en una immensa font. Això és el que degué entendre. Quin empastre, volen menjar tots en el mateix plat!, degué pensar el cambrer. Però estava bo. Les potatos, també. I ja sabeu: 30 zloty per cap.

El diumenge va eixir plujós. I molt fred. Teníem dues alternatives: visitar la península de Hel (amb els seus pobles de pescadors) o la regió de Kaszuby. Hi havia pros i contres en els dos casos. Finalment, la recepcionista ens va recomanar Kaszuby perquè augurava molt de fred a Hel. I cap enllà. Fonamentalment, visitàrem el museu etnològic a l’aire lliure de Wdzydie Kiszewskie, amb reproduccions de les construccions típiques d’eixa regió, la regió amb més encant natural de Polònia, coneguda com el país dels llacs. Però feia molt de fred. I, damunt, no trobàvem cap lloc per dinar.

Finalment, quasi per a berenar, Ferran va descobrir un luxós hotel a la vora d’un llac. Tota una sort. Fins i tot, un pianista particular, qui només ens asseguérem a taula, ens va amenitzar el dinar-berenar. Atesos per la “sweet” Karoline (a qui Ferran va deixar una interessant propina a canvi del seu telèfon: ells es va quedar la propina però no vam traure el telèfon), tastàrem la sopa kaszubiana, feta, com no, de creïlla, servida dins d’un enorme pa. Rara però bona. I vodka.

De tornada, decidírem passar per Gdynia (amb les drassanes de Solidarnosc) i per Sopot, per veure el seu moll, que s’endinsa dins del Bàltic quasi un quilòmetre. Ens perdérem vàries vegades i era de nit, de manera que no poguérem veure Gdynia. El moll de Sopot sí, però no arribàrem a apreciar-lo. Sense dubte, de dia deu ser espectacular. A l’igual que la ciutat, un lloc d’estiueig per a gent amb diners. El balneari del Bàltic, li diuen.

Amb dubtes d’on sopar, tornàrem definitivament cap a Gdansk. Pizza turca, també rara, i a dormir.

L’endemà s’acabava el viatge. A migdia estàvem a Alacant. Ja veus: et gites a Polònia a 4º i dines a Alacant a 20. Tot està a un pas. El món és molt gran i molt menut a la vegada. I paga la pena anar descobrint-lo. Guardeu-vos algo de diners per al proper. Sabeu com es diu “salut” en romanès? Noroc!

Josep